Presentación de los libros de Eulalia Lledó: El fil dels dies (2009-2013) y Quadern de Mèxic (fotos y vídeos)

quaderns de mèxic

L’última setmana de novembre i la primera de desembre de 2013, l’autora va anar a Mèxic invitada pels tribunals electorals de la Ciutat de Mèxic i de Monterrey. Això va fer que sojornés en aquestes dues ciutats una intensa, assolellada i plena de ventures quinzena. El llibre que teniu a les mans recull les impressions d’aquesta tímida però meravellada aproximació i és un homenatge ple de gratitud a Mèxic i a l’estada.

A Mèxic DF.

De moment, no em calen taxis. Estic més contenta que un gínjol amb la meva flamant targeta de metro de plàstic recarregable. Cada viatge, amb tants transbords com vulgui, costa 3 pesos = 0,17 €! I el metro passa rabent cada mig minut. És prou net, i el sistema de transbord, senzill. Indiscutiblement, la divisa que agermana els conductors de peseros [autobusos urbans] és: «Abans mort que no que em passin». Això els obliga a anar a tota castanya, a engegar rabents, a passar d’una marxa a l’altra fent espantoses estrebades als enormes canvis, a parar en sec i, sobretot, a agafar els revolts amb una mena de gosadia desimbolta i una mica derrapant. Malgrat això, sempre que vaig agafar un pesero, m’hi vaig sentir molt ben acompanyada i confortable, fins i tot quan no hi havia seient lliure i em tocava anar agafada (com una paparra: m’hi anava la vida) a la barra de prop de l’entrada, perquè el fet que vagin a tota bufa no implica que algun cop tanquin les portes; sempre les duen obertes de bat a bat. De tota manera, tant al metro com al pesero, gairebé sempre seia; si no hi havia lloc, algú me’l cedia. No vaig acabar d’escatir mai si era per vella o per blanca.

Fuente: Laertes

El fil dels dies

Aquest llibre aplega cinquanta-nou moments viscuts, analitzats, disfrutats, observats, per Eulàlia Lledó entre 2009 i 2013, més una vintena d’articles publicats al Huffington Post. L’autora furga per les llivanyes i juntures dels més diversos racons, tant privats com públics, en subtils i exquisits escrits, sempre precisos i incisius, que de vegades són càustics; en d’altres moments, emocionats i tendres; a voltes, indignats; gairebé sempre, irònics; alguns freguen la poesia, d’altres simplement narren una escena. Vegem-ne un exemple:

«Al pic del migdia, entre una i quatre aproximadament, les posicions queden desateses ja que les tropes, especialment les que tenen destacament infantil (que són la major part), necessiten restaurar forces i, acabats els queviures que han portat, se’n van a menjar i beure, potser a fer la migdiada, tot deixant una estesa caòtica de cubells i pales, de pilotes i cremes solars darrere seu. Una treva tàcita garanteix la pau de la platja. Les passarel•les de fusta d’anar a la platja (o tornar-hi) retrunyen al pas de les divisions en franca retirada estratègica.

A l’hora més dolça, cap a quarts de vuit, quan els edificis allarguen tota l’amplitud de la seva ombra per la platja, exèrcits aparentment retuts, vençuts, estabornits de sol, anestesiats pel constant brogit del mar, abandonen les posicions. És un miratge: l’endemà de bon matí, com les onades, incessants, hi tornaran amb renovellades forces.»

Fuente: Aresta

Invitación

Fotografías y vídeos cedidos por Macu Gimeno.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.