Barcelona me encanta, aquí está mi perspectiva:
La Biblioteca Popular per a la Dona i l’Institut de Cultura Popular
L’any 1909, Francesca Bonnemaison, juntament amb d’altres dones, creava a Barcelona la Biblioteca Popular per a la Dona que fou la primera biblioteca de dones d’Europa. En la Barcelona d’aquella època, quan l’oferta cultural per a les dones era molt restringida; l’Institut de Cultura Popular, adscrit a la Biblioteca, acostà la cultura a les dones, tot oferint un ensenyament que les preparava professionalment. Fou pioner en la introducció d’ensenyaments com ara la fotografia i la delineació. En la dècada més esplendorosa, el nombre d’associades i matriculades va arribar a ser de 30.000 per curs. Així, el projecte, fet realitat, de Francesca Bonnemaison va ser un dels nombrosos indicis, al llarg de la història, del desig de les dones de buscar espais específics per a desenvolupar no sols el seu dret a la igualat sinó la seva capacitat de diferència.
Cessió a la Diputació de Barcelona
Acabada la Guerra Civil, la Biblioteca i tot l’edifici foren cedits per la Junta de l’entitat, presidida encara en aquells moments per Francesca Bonnemaison, a la Diputació de Barcelona perquè continués l’obra desenvolupada per l’Institut.
Al llarg del segle XX, les accions i les lluites contra la discriminació, l’exclusió i la violència junt amb els àmbits de resistència i insubmissió femenines, han fet visible a tot arreu dues coses bàsiques: que la història universal és la història del paper fonamental de les dones en la sostenibilitat del món i que per això mateix tenim l’experiència i la capacitat diferencial per millorar-lo, canviar-lo i ressignificar-lo. Aquesta capacitat, però, reclama llibertat i autonomia, és a dir, condicions òptimes de relació, treball i creació.
La recuperació del llegat de Francesca Bonnemaison
Al 1999, el moviment feminista i les dones de Barcelona, que ens sentim i som les legítimes hereves de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, vam començar la campanya per a la recuperació d’aquest espai com a Centre de Cultura de Dones. Al mateix temps, vam iniciar un procés de reflexió i debat obert a totes les dones per anar decidint el perfil del centre de cultura que desitgem, a fi de reprendre l’esperit que animà en el seu temps l’activitat de l’Institut, però actualitzant-ne el seu ús de manera que reflectís la situació actual de la cultura i les activitats de creació de les dones.
El Centre de Cultura de Dones es converteix en realitat
Finalment, al maig de 2003 l’Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones va signar amb la Diputació de Barcelona un conveni per a la cessió d’ús de dues plantes de l’edifici per un període de 10 anys, prorrogables. Així, la voluntat de Francesca Bonnemaison troba, després de més de mig segle, correspondència amb el moviment de dones de Barcelona que reclamem la reocupació d’aquest espai autònom on no sols puguem aprendre sinó ensenyar i mostrar-nos en llibertat al món.
…………………………………
Románicas, góticas y demás
Modernistes
Torre del reloj de Gracia
Casa de lactancia
Sala de costura
La sala de costura de la Casa Batlló, curiosamente la peor iluminada de todas las estancias.
Chimenea con carabina
La chimenea de la Casa Batlló tiene tres asientos: uno para la carabina y dos para la pareja.
Plaza Gala Placidia
Gala Placidia
Graffiti modernista
Homenaje
Entre las 22.08 horas del 16 y las 15.19 horas del 18 de marzo de 1938 se desplegaron los ataques aéreos más duros que vivió Barcelona. Un infierno que duró 41 horas y que supuso 12 ataques masivos y el lanzamiento indiscriminado de 44 toneladas de bombas sobre la población civil de Barcelona, que sufrió ataques sistemáticos a intervalos de tres horas entre acción y acción.
Este nuevo tipo de técnica de guerra (el bombardeo por saturación), traumatizó toda la ciudad y desgraciadamente convirtió Barcelona en uno de los primeros escenarios de bombardeos sobre la población civil de la historia.
Los sublevados no dejaron de afirmar en todo momento que sus ataques contra la ciudad buscaban objetivos militares y no civiles. Incluso durante los salvajes bombardeos de marzo de 1938, aprovechando la explosión de un camión de trilita provocada por el impacto casual de una de las bombas lanzadas, los mandos militares sublevados declararon que esa explosión era una demostración de que Barcelona era objetivo militar, pues tenía industrias de armamento. Aparte de esta equiparación entre el cargamento de un camión tocado accidentalmente por una bomba que iba dirigida al centro de la ciudad y una acción limitada a las industrias de guerra, los sublevados también se permitieron el hecho de criticar la falta de consideración de los gobernantes catalanes respecto a las posibles consecuencias del tráfico de una carga tan peligrosa para la ciudad.
Plaça de la Virreina
Museu del rock
(con pocas rockeras incluidas en su colección a fecha de hoy)
Deja una respuesta